Un dels atractius que té l’hivern ―per a mi en té molts― és sens dubte el Nadal. Tot i que s’haja desvirtuat el seu sentit de celebració original i haja derivat en un espectacle mediàtic de consumisme exagerat (això mereix una reflexió a banda), el Nadal resulta un espai amb reminiscències de paradís perdut, de retorn a la il·lusió innocent i sincera, convertint-se en territori de Peter Pan. En aquest sentit, el pas del temps i l’experiència en territori adult ens allunya d’aquella visió màgica dels esdeveniments i ―deixem-ho clar― la crua realitat d’un món que sempre sembla en deconstrucció ens fa ser pragmàtics i individualistes, alhora que la lluentor va desapareixent de la nostra mirada.Però no vull renunciar a allò que em fa sentir feliç. Per això, enguany tornaré a ser xiquet, perquè no puc desprendre'm, encara hui, d'aquells records amb el meu somriure oscat, sense les dents de llet, volant lliure per la calor familiar d'una estufa de llenya que torrava castanyes. I la masegada de germans i cosins, mentre una pandereta volia fer-se sentir entre un bosc familiar de gent amb jerseis de coll alt. I què dir del festiu sabor d'aquell cava amargant el meu tendre paladar, però que em sabia a glòria. O aquell bes lent, sense presses, del meu iaio, després de l'insignificant valor material de les estrenes; aquell bes que encara hui acarona la meua galta. El fred del carrer i la calor d'aquell saló. El soroll de mil veus assaborint torrons i sentiments. La il·lusió perquè fóra una nit eterna, malgrat que sempre acabara dormint-me al braç de ma mare, somniant, això sí, amb la nit màgica de reis (reivindiquem les tradicions pròpies). Perdura un etcètera tan llarg de bons records...
Tothom diu que la història ens ha de servir per aprendre del passat, evitant les errades pretèrites per poder construir un futur millor. La meua història em diu que hi hagué un temps en què vaig ser xiquet perquè ho era. Hui ho sóc perquè m’hi sent. Bon Nadal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada